Article publicat per Jordi Panyella a El Punt Avui el 23/11/2024
Quan es pregunta a una persona que ha estat tancada a la presó Model per una qüestió d’ordre polític quin ús futur donaria al recinte que ocupa dues illes de l’Eixample barceloní, la resposta acostuma a anar sempre en la mateixa direcció: enderroc integral, que no en quedi ni una pedra i, en el seu lloc, un gran parc urbà. És una opinió respectable, també comprensible, però que ha estat descartada per aquells que havien de prendre la decisió urbanística. A hores d’ara, el futur de l’antic penitenciari d’homes inclou combinar els usos residencials amb els culturals, educatius, esportius i socials. Hi haurà enderrocs parcials, transformació d’algunes galeries i manteniment d’elements arquitectònics tan rellevants com el panòptic, nucli central del gran edifici del carrer Entença, però l’actual aparença de presó desapareixerà.
Mentre tot això no arriba, la presó s’està consolidant com el millor llibre obert per conèixer el passat recent d’aquest país, perquè millor que llegir la història és submergir-s’hi fent un viatge en l’espai i en el temps. Recentment, l’antic despatx de direcció de la Model va donar cabuda a la mostra ideada pel col·lectiu Cultura i Conflicte La mala memòria, que, com el seu subtítol indica, Àlbum sonor contra l’oblit, recollia testimonis de persones que van ser represaliades per l’Estat des del tardofranquisme fins als anys vuitanta. Cavalcant amb aquesta mostra, el muntatge Puig Antich, cas obert s’ha pogut veure a la tercera galeria, transformada en teatre, i, un cop apagats els llums i la veu del jove llibertari executat el 1974 a qui ha donat vida l’actor, Marc Pujol, una nova activitat de caràcter divulgatiu hi pren vida fins al 31 de gener.
Aquest cap de setmana és ideal per anar a la Model i conèixer amb tot detall, i també amb afany didàctic, l’abast de la repressió política que entre els anys 1963 i 1977 va desplegar el Tribunal d’Ordre Públic (TOP), eina jurídica creada pel franquisme i assimilada per la democràcia en la seva conversió en l’Audiencia Nacional. Aquesta connivència entre les velles i les noves formes de repressió queda molt clara en aquesta exposició, Generació Top, per exemple, amb la imatge que es recull del govern nomenat per Franco el gener del 1974 posant en la foto de família amb el príncep d’Espanya, Joan Carles, després de jurar el càrrec. El futur rei beneïa així els ministres que, pocs dies després, donarien el enterado a les execucions de Salvador Puig Antich i Heinz Chez (Georg Welzel) en la reunió de l’1 de març del 1974, en què el govern va actuar com a darrera instància judicial.
De tota aquesta mala justícia del franquisme, en parla profusament l’exposició, impulsada per l’associació d’expresos polítics, amb Carles Vallejo al capdavant. Vallejo s’hi ha implicat tant que, fins i tot, ha cedit un dels dos cotxes 600 de la seva propietat amb la intenció d’ambientar el públic en aquella època.
El recorregut per la mostra acaba en una cel·la on es mostra una obra de l’artista Eugenio Merino. Es tracta d’un bust del dictador fet amb silicona, amb les ulleres fosques, el bigotet i una decrepitud pròpia dels últims anys. La reflexió que la visió d’aquest rostre imposa és evident; que mai més 22.660 persones siguin perseguides judicialment per les seves creences polítiques, que mai més cap altre Franco pugui alçar ni el cap ni la vara de matar.
