Una oportunitat per recordar què fèiem tots nosaltres l’any 1992, mentre milers de dones i nenes eren violades com a estratègia de neteja ètnica als Balcans.”
Del desig de representar la novel·la de Slavenka Drakulic a marxar a Bòsnia i Hercegovina per entrevistar de primera mà les dones supervivents de violacions de guerra durant el conflicte dels Balcans, hi va el gran pas realitzat per l’equip de Cultura i Conflicte durant els últims tres anys. Aquesta és la base de l’obra ‘Encara hi ha algú al bosc’, que s’encarregarà d’inaugurar el Festival Internacional de Teatre de Tarragona (FITT) dimecres 1 de setembre.
Tot comença quan Joan Arqué, director del projecte, contacta amb la periodista Teresa Turiera, per tal que l’ajudi a documentar la novel·la ‘Como si yo no estuviera’, de Slavenka Drakulic, per poder-la portar a escena. “El fet és que jo havia treballat de prop aquest conflicte i, gratant i gratant contactes, va acabar sorgint l’oportunitat de marxar a Bòsnia i Hercegovina a entrevistar supervivents de les violacions”, recorda Turiera. L’equip va posar-se mans a la feina i aviat van fer un primer viatge a Bòsnia per tal de fer algunes entrevistes i gravar imatges que després es farien servir per a l’escenografia.
“Encara no sabíem quina seria la seva utilitat per l’obra, però jo tenia clar que volia fer aquelles entrevistes”, afirma la periodista. I, així, després d’aquest primer viatge van decidir que no podien quedar-se en la ficció de Drakulic, i que calia donar realitat al relat i retornar el nom i cognom a les punyents històries d’aquestes dones.
Van venir-ne set més, de viatges. Molts d’ells també amb l’ajuda de la dramaturga i periodista Anna Maria Ricart, qui es fixava, sobretot, en la forma de relatar de les dones, les paraules emprades i les expressions. Detalls que farien l’obra de teatre molt més fidel i justa amb la demanda de les protagonistes: “Parleu-ne, se n’ha de parlar de tot això, perquè aquí ningú ens escolta”.
De cara al muntatge de l’obra, i tenint en compte tot el material recollit, Ricart va tenir clar que les protagonistes havien de ser les dones i els seus fills i filles, fruit de les violacions. Concretament, tres dones que representaven els diferents fronts del conflicte: una bosniana-musulmana, una croata i una sèrbia. Més enllà d’això, va creure important destriar les vivències que, personalment, l’havien “tocat” més. “Si a mi m’havien despertat l’interès, també ho farien amb el públic”, assegura.
I, finalment, era molt important que els espectadors no veiessin aquelles històries com alienes, des d’un punt de vista segur i de confort al nostre país. Per això, la connexió amb el públic vindria relacionada amb què fèiem aquí, a Catalunya, l’any 1992, mentre la guerra s’expandia pel cor d’Europa. I, per això, els actors i actrius afegeixen, a la història d’aquestes dones, les seves vivències íntimes i personals en aquell any d’olimpíades a Barcelona.
Com us podeu imaginar, després de vuit viatges i moltes trobades i entrevistes, la quantitat de material resultant donava per molt més que una obra de teatre. Per això, a la idea inicial s’hi van afegir un documental per televisió i una exposició fotogràfica. Ara jugarien amb dos formats més. Una proposta molt interessant, segons explica Turiera, perquè “mentre el documental no podia mostrar res que no s’hagués filmat, l’obra de teatre permetia explicar què passava fora de càmera amb les supervivents”.
I el títol? Sembla que en les gravacions amb una de les protagonistes, van demanar-li filmar uns plans arribant a casa seva, per un camí que s’endinsava al bosc, i ella va mostrar-se reticent. “Què passa, et fa por el bosc?”, van preguntar-li. I ella va respondre: “Bé, de vegades penso que encara hi ha algú al bosc”. Una resposta que, segons Ricart, “esdevenia la metàfora perfecta per afirmar que aquella guerra encara no havia acabat, la por encara hi era i quedava molta lluita per fer”.
L’obra va estrenar-se el 2020, després de tres anys de cuina a foc lent, i ja porten unes quantes representacions a les espatlles. Totes elles amb les entrades pràcticament exhaurides i amb una molt bona reacció entre la gent jove, que eren els que més desconeixien el conflicte.
“I que la nostra obra enceti el FITT, creiem que és tota una declaració d’intencions”, tanca Ricart. I ho diu perquè d’un festival d’estiu s’espera una obertura festiva, i en aquest cas parlem d’una obra molt crítica i rumiada. Però no ens equivoquem, que això no ens tiri enrere. És un tema dur? Sí. Però tant Turiera com Ricart asseguren que, alhora, és una obra amb molta llum on també tenen cabuda l’humor, la música i l’esperança.
Parlar i reflexionar sobre les dones supervivents de les violacions de guerra és important. I no només això, malauradament és actualitat en moltes zones del món. Per aquesta raó, us convidem a veure ‘Encara hi ha algú al bosc’, l’obra inaugural del FITT, dimecres 1 de setembre a les 21:30 h al Teatre Tarragona. Una oportunitat per recordar què fèiem tots nosaltres l’any 1992, mentre milers de dones i nenes eren violades com a estratègia de neteja ètnica als Balcans.
