Després de la seva estrena al Temporada Alta, 'Moriu-vos' es podrà veure al TNC fins al pròxim 11 de desembre
Moriu-vos és, d’entrada, un títol efectista i ben trobat per a un espectacle que vol denunciar la marginació o relegació sistemàtica a què es veu sotmesa la gent gran en la nostra societat. L’obra, amb dramatúrgia d’Anna Maria Ricart Codina i direcció de Joan Arqué Solà, es va estrenar al Temporada Alta fa un parell de setmanes, i es podrà veure al TNC fins a l’11 de desembre.
Som davant un nou projecte del col·lectiu Cultura i Conflicte, que la temporada passada ens va sorprendre gratament amb el seu espectacle documental Encara hi ha algú al bosc, a partir dels testimonis ‒traslladats a escena en clau verbatim‒ de diverses víctimes de violacions durant la guerra de Bòsnia i Hercegovina.
En aquesta ocasió, amb l’objectiu fixat en la denúncia d’un edatisme estructural, Teresa Turiera-Puigbò Bergadà i Marissa Paituví han dut a terme un procés d’investigació i documentació ‒a partir de testimonis de primera mà i entrevistes a experts d’àmbits diversos‒ que ha servit de base per al muntatge teatral. L’obra es complementa amb dues exposicions fotogràfiques: d’una banda, Oriol Casanovas Puigjané ofereix una sèrie de retrats de gran format; de l’altra, Marta Garcia Cardellach ha ideat una instal·lació de cabines amb espiell amb què ens convida a mirar una sèrie de “fotos secretes” i a escoltar diferents testimonis que parlen de vellesa i erotisme.
Però anem a l’espectacle. La Verge Maria anuncia que estem arribant a un final de civilització, i esgrimeix la famosa resposta que l’antropòloga Margaret Mead va donar a una estudiant, a saber, que el primer senyal de civilització és un fèmur curat. Amb aquesta curiosa conjunció de religió cristiana i antropologia, signe potser del sincretisme dels temps, queda clar que la cura és al centre de la supervivència comuna. I, malgrat tot, persistim en l’externalització de les cures i en la precarització del personal que se n’ocupa.
Els intèrprets evolucionen coreogràficament al voltant d’aquest ésser epifànic que dona el tret de sortida i situa el tema. Justament perquè és a través del cos que es manifesta l’envelliment, l’equip creador ha volgut treballar de manera molt específica el moviment a escena. La col·laboració de Sol Picó és crucial en la proposta: serà mitjançant la dansa que els personatges, al·ludits amb els noms de pila dels actors i les actrius, projectaran els espais mentals que els permeten resistir ‒és a dir, buscar consol, evadir-se o alienar-se encara més‒ davant el tracte sovint humiliant i condescendent a què se’ls sotmet. El potent disseny d’il·luminació de Jou Serra i la rica composició musical de Pepino Pascual contribueixen a densificar la suggestió coreogràfica.
En l’esquemàtica i funcional escenografia de Judit Colomer predomina el blanc asèptic de les residències, i es reserva un espai superior, una mena d’altell, per escenificar la peripècia de l’únic personatge ‒interpretat per una commovedora Imma Colomer ‒que no viu al geriàtric, sinó que es consumeix sol al seu pis, amb l’única companyia d’un terrorífic robot-foca i de la veu ‒la sentim en off‒ d’un noi que atén el servei de teleassistència. Si a Un dia qualsevol (2019), d’Oriol Tarrasón, l’actriu interpretava un personatge vitalista i capaç de reinventar-se, aquí assumeix el paper d’una dona que sent que el seu món s’ha esfondrat. Ningú, tret d’ella mateixa, coneix la gent que apareix als seus àlbums de fotos: “Soc la guardiana de la meva història”.
La resta de personatges vaguen com ànimes en pena per la residència. Una metàfora molt evident i cruel de la nosa que fan és la seva equiparació ‒literal‒ amb andròmines o trastos que cal traslladar mitjançant carretons i arnesos, per acabar aparcant-los davant de la tele ‒procediment nefast que ja denunciava amb acidesa El pes d’un cosde Victoria Szpunberg‒. En el paper dels interns trobem l’actor Oriol Genís i els ballarins Montse Colomé, Arthur Rosenfeld i Piero Steiner ‒substituït en algunes funcions per Enric Ases‒, que apareixen acompanyats per quatre figurants: Gemma Masip, Elisa Muixí, Pilar Sala i Rosa Serra. El personatge de Genís, més enèrgic que la resta i amb la capacitat de rebel·lia intacta, és qui lidera la crítica al tracte infantilitzador i homogeneïtzador dispensat a les persones grans, que ni tan sols poden aspirar a ser ben ateses a les entitats bancàries on han dipositat tots els seus estalvis. Les esquerres els han abandonat ‒diu‒, i els fills també. Resulta especialment feridor el moment en què cadascun d’ells enuncia amb un to suplicant les seves qualitats o prestacions ‒“soc molt agradable”, “no faig gaire nosa”, “ocupo poc espai i parlo poquet”, “sé fer bricolatge”‒, com si fossin candidats a una adopció que els pogués treure de la reclusió institucional.
Però la denúncia no procedeix exclusivament del discurs articulat pel personatge de Genís, sinó que es deriva sobretot de les escenificacions on intervenen també els cuidadors, interpretats per Magda Puig i Erol Ileri. Una de les situacions més incòmodes i ofensives que es recreen ‒tot i que està realitzada de manera que produeix comicitat i, en conseqüència, distensió‒ és la classe de gimnàstica en què una monitora exhorta els interns, amb tot de ridícules onomatopeies i gestos amplificats, a fingir que es vesteixen per anar a esquiar. Arriba un punt en què la dinamitzadora sembla drogada, alienada ella també, de tan lluny com porta l’absurda simulació, que acaba resultant poc terapèutica, perquè acaben tots destarotats. En un altre moment ‒un dels més contundents i onírics de l’espectacle‒ Montse Colomé s’aixeca de la cadira de rodes i s’embranca amb el zeladoren un estira-i-arronsa coreogràfic en què ell la sosté i hi balla per aconseguir, en última instància, redirigir-la a la cadira. La conducta dels cuidadors, sens dubte desbordats, no està exempta d’ambigüitat; i aquesta és, de fet, una de les gràcies o virtuts de l’espectacle.
Moriu-vos és una proposta honesta i colpidora que parteix de la premissa que parlar de la vellesa és parlar de nosaltres, perquè, si tot va bé, ens tocarà arribar-hi. A través de records d’infantesa, fugides de la realitat i l’ingrés en altres freqüències d’ona, en un viatge mental que té molt d’oníric i de processó sinistra, l’espectacle palesa i denuncia el model edatista que domina en la nostra societat. En escena, s’ha fet prevaler l’atmosfera per sobre del document. Això fa que hagin quedat moltes qüestions per tractar, que esperem que siguin objecte de futurs projectes escènics
